Honorable Clavariessa de les Festes Vicentines, Maria Falcón, distingides autoritats, vicentins tots.
Encara seguís preguntant-me els motius pels quals el nostre volgut regidor Pere Fuset tingué a bé confiar en mi per a tan important acte com el que hui ens reuneix en este incomparable entorn quasi huit voltes centenari, l’antic Real Convent de Predicadors de València, bressol d’insignes figures de la Història Valenciana. La més coneguda de totes elles, sens dubte, el nostre sant Vicent Ferrer. A ell vull dedicar la primera part de la meua intervenció, espere que a l’altura de les circumstàncies. I ho faré, amb el permís de tots vostés, a partir d’un fet pràcticament desconegut.
Fa quasi 500 anys, en octubre de 1530 els murs d’este convent acolliren les primeres relíquies del cos de Sant Vicent Ferrer, aconseguint-se d’esta manera un somni acariciat pels valencians des del mateix moment de la seua canonització en 1455. A partir d’eixe moment, València, bé a través dels seus dirigents municipals o dels dominics, va fer l’impossible i més per a aconseguir portar des de la localitat francesa de Vannes, tomba del religiós, si no tot el seu cos si alguna de les seues parts. Recorreria per a això a la mediació de les Corones espanyola i francesa i fins i tot al papat.
En realitat, València ja conservava moltes relíquies vicentines de contacte: una capa; un cilici; una corretja del seu hàbit; un tros d’escapulari; un bonet; la seua cel•la; algunes trones on predicà; la pila baptismal de sant Esteve; el manuscrit dels seus sermons… Però no posseïa cap de les relíquies més preades, les del seu cos. Durant l’època medieval i moderna, portar este tipus de relíquies a una ciutat era enfortir-la, protegir-la, elevar-la, dignificar-la i ennoblir-la.
Per això València posà tot el seu interés per aconseguir les relíquies del cos del més universal dels seus sants. Però l’empresa fou molt complicada davant de la negativa rotunda de les autoritats civils i religioses de Vannes. Una ciutat afortunada per la vinguda, mort i posterior canonització del religiós, ja que la possessió del seu cos es convertí en un dels motors del seu creixement per la constant arribada de devots i fidels. Però a part de ser útil per a la vila, ho fou també per als interessos polítics i dinàstics del duc de Bretanya, que necessitava una legitimació sacra del seu poder. Tot això explica que la majoria d’intents duts a terme durant el segle XVI per a portar algunes de les restes del mestre Ferrer a la seua terra natal resultaren frustrats. Veient-los detalladament.
Una primera temptativa es donà en els primers mesos del 1500. Aprofitant les gestions que en nom de la Ciutat portava a terme en la cort papal el canonge Joan Vera per a la concessió de la butlla papal de creació de la Universitat de València, se li sol•licità la seua mediació per recaptar una còpia del procés i sentència de canonització de Sant Vicent i alguna relíquia del seu cos.
La butlla de 1501, que reconeixia el nou Estudi General valentí, no va poder coronar-se amb l’aplegada d’alguna relíquia vicentina. Però els valencians, desitjosos de tindre un fragment del cos del dominic, insistiren, confiant en una nova oportunitat.
Esta es donà un quart de segle més tard, quan en 1525 aplegà a terres valencianes el rei Francesc I de França, com presoner de Carles I. Aposentat durant unes setmanes en el castell de Benissanó, el rei francés rebre la visita de molta gent, entre elles la del prior del convent de Predicadors, buscant el seu suport perquè les autoritats de Vannes accediren a entregar almenys una part de les restes de sant Vicent. Tampoc esta temptativa tingué èxit. Però este segon fracàs no acoquinà als valencians que cinc anys més tard tornaren a insistir.
Novament foren els dominics els que encapçalaren esta tercera iniciativa. En maig de 1530, fra Lluís Castellolí i fra Gaspar Pérez, després de participar a Roma en el capítol general de l’orde, decidiren anar a Vannes a obtenir una relíquia vicentina. Comptaren amb el patrocini del papa Climent VII; del bisbe de Vannes; i de la reina de França, Elionor d’Àustria. A part, durant el viatge, estarien assistits per Jaume Serasols, criat del misser Miquel Mai, representant de l’emperador en la Ciutat Eterna. Amb tots estos avals, a principis d’agost aplegaren a Vannes fra Castellolí i Serasols, quedant en el convent de Lambray fra Pérez en caure greument malalt.
Una volta allí, les coses foren difícils davant de la negativa dels de Vannes a concedir les anhelades relíquies. No obstant això, Castellolí no s’apocopà. Tampoc la pesta declarada en Vannes li feu desistir, continuant durant un mes les supliques al capítol. Finalment, vist el seu encabotament, a principis de setembre li entregaren dos ossos del cos del mestre Ferrer, un de la gola i un altre d’un dit de la mà. Seguidament, el dominic mamprengué el camí de regrés. Però no pogué complir el seu desig d’entrar amb les relíquies en València en fallir uns dies després. No sense abans encomanar-li al criat Serasols que les entregarà al prior del convent de Predicadors.
Complint amb la promesa, el 12 d’octubre aplegà el tal Serasols a Morvedre fins on s’acostaren les autoritats municipals de València per a rebre i acompanyar les restes vicentines fins al monestir de sant Bernat de Rascanya, on romangueren fins que la capital estigués preparada per a tan solemne entrada. Era un fet històric: el regrés del cos de sant Vicent a la seua terra.
Una crida pública emplaçà a tots els valencians per a què el dissabte 19 d’octubre a les set del matí estigueren en la plaça de la Seu per des d’allí anar en processó fins al portal de Serrans i rebre allí les relíquies de Sant Vicent. La comitiva continuaria després pel carrer dels Serrans fins a la Seu, per a agrair a Déu la seua intercessió. Finalitzada esta cerimònia, la processó eixiria per la porta de la plaça de la Llenya per a dirigir-se a la casa natalícia del Sant per de nou orar i alabar a Déu. A continuació, es dirigirien al convent de Predicadors on quedarien dipositats els dos ossos del sant.
Però la pluja impedí que eixe dia els dominics tingueren en sa casa les restes del seu germà d’ hàbit, havent de posposar la processó per l’endemà, el diumenge 20 d’octubre. Eixe dia res ni ningú impedí que, després de moltes dècades d’espera, part del cos de sant Vicent tornara al seu convent. Quasi un segle després de la seua canonització, per fi València tenia una relíquia del seu cos.
Per tot això, sens dubte, que l’alegria degué envair els carrers de la capital. Un entusiasme que s’engrandí quan es difongué la notícia que, per intercessió de Sant Vicent, acabava de ser curada una xiqueta cega de dos anys, afectada per altíssimes febres. Era la filla dels senyors de Godella i Rocafort.
Tal com hem indicat, estes restes es quedaren en el convent de Predicadors, podent ser contemplades durant huit dies per tots, celebrant-se solemníssimes festes en què concorregueren totes les parròquies del cap i casal.
Tres dècades més tard, en 1567, el matrimoni de Felip II amb la francesa na Isabel de Valois generà entre els valencians noves expectatives per obtenir més relíquies del cos de sant Vicent. En este cas es buscà l’ajuda del cavallerís major de la reina en Fabrique de Portugal, gendre dels ducs de Gandia. Aprofitant la seua vinculació a la noblesa valenciana i la seua ascendència sobre la jove reina, els dirigents municipals demanaren a en Fabrique que intercedirà per ells i indagarà si la sobirana intervindria perquè les autoritats de Vannes els entregaren el cos del mestre Ferrer.
Petició dels jurats valencians que no tingué resposta ni per part d’en Fabrique ni per part de la reina. Uns anys més tard, a principis de la dècada dels huitanta, la Ciutat mantenia el seu interés pel regrés de les restes mortals vicentines. En este cas, s’oferí als francesos alguna cosa a canvi, les despulles de sant Lluís, bisbe de Tolosa, venerades des del segle XV en la Seu valentina. I és que després de la pressa de Marsella, Alfons el Magnànim, agraït per l’ajuda dels valencians, portà a la capital les cadenes que tancaven el port i les relíquies de sant Lluís, que quedaren en propietat absoluta del capítol de la Seu.
Encara que inicialment el monarca francés es mostrà receptiu a la petició valenciana, permetent traure de la Bretanya el cos de sant Vicent sense necessitat d’intercanviar-ho pel de sant Lluís, prompte es produí un canvi de semblar. Sense les restes de sant Lluís no hi hauria tracte i, per tant, sant Vicent es quedaria en terres franceses. La impossibilitat dels jurats de València de despondre de cos de sant Lluís féu inviable l’operació perquè, com hem indicat fa un moment, estes restes eren propietat absoluta del capítol que es negà a cedir-ho.
Segons els dominics Micó i Teixidor, entre altres, abans d’acabar el Cinc-cents els valencians encara ho intentaren altra volta. En el marc de les guerres de Religió a França, en 1593 alguns soldats valencians, que formaven part de les tropes espanyoles que allí lluitaven, decidiren prendre per la força el cos de sant valencià. El pla consistia a distraure a la població de Vannes amb la representació d’una comèdia en la plaça i d’esta manera poder entrar amb tota llibertat en la Seu i fer-se amb les restes. En descobrir un veí de Vannes resident a València la conjura, avisà als seus compatriotes, que frustraren el robo. Davant el temor que els valencians persistiren en el seu propòsit, les autoritats eclesiàstiques de Vannes resolgueren entregar l’arca amb el cos del sant al canonge més antic per a què l’amagues.
Fins ací, bona gent, un de tants episodis inexplorats en la vida, obra i memòria de Sant Vicent Ferrer, aplegat fins mi, de manera casual, a partir de la consulta de moltíssims manuscrits per a l’elaboració de la meua tesi doctoral. Fou així com, a poc a poc, lo vicentí anà obrint-se pas en la meua vida fins a impregnar-la per complet. Alguna cosa similar, Maria, crec que et succeí a tu. Però no amb vells papers d’Arxiu. Si no en el retaule ceràmic vicentí que engalana ta casa de Bétera, cuidat amb perseverança i devoció durant anys. Tampoc hauries imaginat mai, en aquelles conversacions espontànies i informals en el sant frare retratat, que acabaria omplint la teua existència.
Tu, arribada de terres extremenyes a la nostra València encara xiqueta, prompte feres teues les tradicions i costums d’esta terra de què et sents filla. Les teues benvolgudes Dèbora i Fàtima t’encaminaren al món de les falles, juntes participeu activament la vostra falla. I juntes feu i fareu, fins que les forces t’acompanyen, tots els anys l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. Eixa Mare a qui no deixes mai de visitar i a la que esperes vetlant la nit de la descoberta. Però les falles foren sols el principi. Després, amb el passar del temps, vingueren les danses en lo Rat Penat, el Corpus…i Sant Vicent, com no.
Clavària de l’Altar del Carme des de 2012 i la seua màxima representant tres anys més tard, veres llavors materialitzat el teu somni de donar sostre a la imatge del Sant, davant del que vas vessar tantes i tantes llàgrimes d’emoció. És hui, no obstant, quan el món vicentí t’entronitza de veres i es posa als teus peus.
L’honor és gran, immens i ho portaràs sempre en tu, encara que concloguí el llarg i fructífer camí que aquesta nit inicies. El teu somriure, la teua senzillesa, la teua proximitat, la teua laboriositat, la teua entrega absoluta per a exercir el càrrec… seran les teues companyes. Però també tots nosaltres, els vicentins.
M’encantaria Maria que visqueres enguany de la manera més intensa possible, buscant sempre l’ajuda en Sant Vicent Ferrer i en els vicentins que apassionament treballem per ell. Tracta amb tots; atén les vivències dels diferents altars, cada un en unes peculiaritats que els fan únics i complementaris. I principalment sent i viu la raó de ser d’esta festa, els xiquets del milacre. Són ells els que ens donen la força per perseverar en esta centenària festa i als que devem transmetre la devoció i l’amor al Sant. Ells són els que continuaran les celebracions, omplint-les d’esplendor.
Maria este és un d’ eixos moments que la vida et premia, que la vida et regala. Aprofita’l, sigues tu mateixa i aferrat al nostre gran amic, Sant Vicent Ferrer.
Gràcies