Sermó Catedral del Pare Fr. Jose Antonio Heredia O.P.
Eminentíssim Senyor Cardenal, arquebisbe i pastor de la Diòcesis, Senyors bisbes, capítul, autoritats, institucions vicentines, germanes i germans. ¡Bona Gent!.
No soc valencià, pero he vixcut en Valéncia des de chicotet, concretament en Llíria, allí em trobí en gent bona, retors i llaics, que m’acompanyaren en el camí de la fe i entre els que vaig poder escoltar i deprendre esta bonica llengua de San Vicent. Allí em vaig trobar, també, en una devoció vicentina molt arraïlada. ¡El milacre de la font, sempre em produí admiració en contemplar cóm brolla l’aigua de les entranyes de la terra! En acabant he continuat meditant: aixina brolla la misericordia de las entranyes de Jesucrist en la creu i, encara més, aixina ha de brollar la vida en Crist de les entranyes de cada u de nosatros que nos diem els seus seguidors.
Pero no he vengut ací per a parlar de mi, sino del Nostre germà, mestre i sant patró, Sant Vicent Ferrer. L’Iglésia i la Pàtria valenciana troben en ell a un pare que nos comunica la fe i les ganes de conéixer-la, amar-la proclamar-la als atres i viure-la. Pero hui de manera especial, yo volguera més be que Sant Vicent poguera parlar-vos a tots per mig d’este el meu humil ministeri de la predicació que em toca eixercir i que ell eixercí en maestria i fecunditat. A fi de contes, ell nos convoca hui ací en esta Santa Iglésia Catedral de Valéncia, en la celebració de la festa en el seu honor.
Un recort especial per als malalts, impedits i necessitats, els que estan en els hospitals o en la presó, i els que seguiu esta celebració per la televisió o per internet.
Germanes i germans, nos toca actualment viure una de las pàgines més difícils i delicades de l’història recent. I seria interessant que nos preguntem en primer lloc ¿qué nos demana Sant Vicent en estos moments? I en segon lloc ¿Qué nos ensenya ?
En primer lloc, San Vicent, Nostre pare, nos convida a no tindre por, ya que la por, en el fondo, indica que no confiem en Deu tot poderos i misericordios. És el moment de confiar en ell, d’obrir-nos ad ell sense temor. No és el moment d’actuar com si Deu no existira, sino de buscar-lo encara més si és possible, de convertir-nos ad ell de tot cor i en més ímpetu, perque nos crida a viure en la seua presència, sabent-nos propietat seua.
És el moment de reconéixer que nosatros som lo seu, i que quan ve a nosatros, no ve a lo nostre, sino a lo seu. És el moment de la conversió radical a Deu.
Sant Vicent, el nostre Pare, nos demana també hui una mirada nova, compassiva i misericordiosa, sobretot en els que estan patint de manera especial els efectes d’esta pandèmia que nos colpeja i llimita. Demanem forces per a que en este temps de prova i de torbació, mantingam ferma l’esperança i pugam aixina donar a llum un temps nou de renovat goig i pau, en el que pugam viure alegres en l’acció de gràcies i en l’amor fratern.
¿I, qué nos ensenya Sant Vicent?
Nos ensenya i recorda en primer lloc, que no som els amos dels bens d’este món. És dir, que ningú pot apropiar-se de lo que Deu ha creat per a tots. No som amos, sino administradors dels bens, que pertenéixen a tots. I a un administrador, lo que se li demana és que siga fidel. ¿Cóm és la nostra fidelitat? Entre nosatros hi han pobres, desocupats, marginats, sense casa, sense família, i ells són denominats per Jesús: benaventurats, amats de Deu. Nosatros diem que amem a Deu, pero no amem als qui ell ama.
En segon lloc, que no som els creadors d’este món, ni de nosatros mateixos, som criatures, necessitats els uns dels atres i que saben donar gràcies a Deu i als demés per haver segut cridats a la vida i en la llei de Deu trobem la seua voluntat d’amar i respectar la vida. Quin patiment el de les mares! que consideren l’abort com a única eixida. Quin patiment el dels fills! que quan naixen es troben en famílies desestructurades o que no tenen lo necessari per a subsistir. Quin patiment el de tants! que no consideren el matrimoni com una institució volguda per Deu com a signe eficaç del Seu amor cap a nosatros i mes concretament de l’amor de Jesucrist a l’Iglésia.
Nos ensenya en tercer lloc, que la mort no és la solució per al qui patix el dolor o la malaltia o perque ya no té ganes ni força per a viure, siga per la raó que siga. No se tracta d’acceptar el dolor i el sofriment sense més. Al contrari, la dignitat humana no s’agota, per ningun motiu, i esta dignitat està demanant, acollida, acompanyament i atenció, perque la persona és lloc sagrat davant el qual nos devem descalçar i del que Deu dispon en la seua providència amorosa.
Nos ensenya en quart lloc, que el pecat, encara que present, no té l’última paraula i que no nos perteneix el dret a determinar lo que és bo i lo que és roïn. Podem elegir, pero no determinar, lo que està be o lo que està malament. La nostra llibertat no és infinita sino llimitada i finita. El primer pecat i tot pecat, consistix en no acceptar esta condició de ser criatura. La nuditat originària, de la que nos parla el Génesis i en la que quedaren els nostres pares, és una bona manera d’expressar esta situació de pèrdua de l’inocència originària i que supondrà establir un equilibri entre llibertat, responsabilitat i llimitació, en la busca de la voluntat de Deu, i aixina restablir, no per la nostra força sino per la seua gràcia, l’orde original en una humanitat nova. Humanitat nova, que trovem en l’humanitat divina de Jesucrist mort i resucitat, feta possible pel sí de Maria, verdadera artífex d’eixa nova humanitat a la que estem destinats per l’amor.
Nos ensenya per últim, que la dignitat humana no coneix races ni fronteres ni colors ni llengües i que quan és necessari anar a un atre país per a conseguir una vida digna, és per necessitat i no per a caure en noves esclavituts o inclús la mort.
Germanes i germans, Sant Vicent hui nos convida a tornar a Deu font i orige de tot be. La nostra penitència i conversió passen per eixe retorn a Deu en tot el nostre cor i per ad això és important l’oració. Oració contínua, com demanava Sant Pau als cristians de Tessalònica, açò és, ser capaços d’admiració i de vore a Deu present, en la nostra vida, en la nostra història i en aquells que nos rodegen, perque l’atre és obra de Deu i amat de Deu. És tornar a la fascinació original per la maravella de la vida i de l’existència. És ser capaços d’anar minvant per a que l’atre creixca. Reconéixer que tot és dò i que tot ho havem recebit. És llegítim viure i gojar de la presència de Deu i que esta presència allumene la nostra vida, la nostra història i la nostra societat. La caritat, l’amor a Deu o millor, de Deu, i l’amor al pròxim fon sempre la més clara i certera manifestació d’eixa presència amorosa de Deu, en la qual trobem vida i sentit de vida. Els valors morals i religiosos, nos acompanyen en la tasca de concretar-ho i aixina, donar sentit i valor a la nostra existència.
Germanes i germans, tornem a Deu Pare, tornem a l’amor primer, tornem a les nostres raïls cristianes, eixe és el crit de l’àngel de l’apocalipsis, és el crit de Sant Vicent. «Timete Deum». ¡Valencians, alceu-vos!, que Sant Vicent nos acompanya en la seua intercessió i ajuda, sigam llavor d’un món nou més just, més humà, fratern i solidari, sentim-nos també predicadors de la Bona nova de l’amor misericordiós de Deu, que és per a tots.
Acodim a Maria, la primera en acollir la Bona nova i en proclamar-la des de la seua humiltat i senzillea: ella, baix l’advocació de Mare dels Desamparats, tan volguda per Sant Vicent, i pel poble valencià, anime la nostra Iglésia, les nostres comunitats cristianes, les vocacions, done la vida eterna als que han mort , i a tots la pau, en especial als que hui es troben llunt per qualsevol motiu o situació.
Baix el teu ampar nos acollim, Santa Mare de Deu.
Pare Sant Vicent Ferrer, prega per nosatros.